Enyorança paralitzadora i autocomplaent
25 anys enrere tots érem molt joves, alguns tant, que fins i tot només eren projecte i potencial creatiu…
És bo recordar i és més bo encara aprendre del passat. Emular els seus encerts i corregir les seves errades és una faceta òbvia i comuna però situar-te davant els reptes que aleshores es plantejaven i avaluar el grau de compliment, les seves desviacions o la inutilitat també i això últim és molt menys freqüent…
El disseny gràfic fa 25 anys, què…, com…, on…, quan…, qui…
En aquells moments era una professió desestructurada, mal reglada i poc coneguda per la majoria més enllà dels seus referents olímpics principals, logotipus i mascota, i un parell o tres de noms de dissenyadors que feien coses simpàtiques i gargots, molts i enginyosos gargots per tot arreu…
Érem aleshores persones que creàvem coses rares, frívoles i cares!, d’aquells anys de l’”estudies o dissenyes” que ha marcat, a foc olímpic, aquests últims 25 anys…, i si és cert que altres activitats projectuals van aprofitar globalment el trampolí olímpic per establir la seva presència local i impulsar el seu llançament internacional col·lectiu, al disseny gràfic aquesta visió d’equip no es va donar i el que avui es torna a presentar és l’individual, l’artístic, el personal, el propi i no el comú i aglutinador.
El repte, la marca perseguida, de fa 25 anys era de to transversal i col·lectiu, el repte olímpic era de tothom i no solament dels guanyadors/es…, es va construir ciutat amb personalitat i es va projectar ciutat temàtica i individus per damunt de conceptes comuns…, i 25 anys més tard no hem millorat gaire.
L’statu quo del disseny i les persones que ens dediquem a qualsevol de les seves múltiples facetes,-que avui ja ens situen en una disciplina i no solament en una professió- no ha canviat gaire, la marató iniciada aleshores no s’acaba, continuem corrent sense albirar el recorregut, sense definir una meta…, però l’estadi, l’escenari mediàtic, avui és molt diferent perquè les estructures ara sí que estan construïdes, tenim una disciplina reglada i regulada. Reglada formativament en nivells formatius de tots els rangs -del professional i operatiu a l’estratègic i universitari, hi ha projecció i recerca -. Regulada per una entitat oficial nascuda al nostre Parlament -el Col·legi Oficial del Disseny Gràfic-.
Aquesta és la conjunció real i l’avenç després de 25 anys, però els responsables de l’Administració, que haurien de respondre i aprofitar-les s’entesten a ignorar-les i viuen paralitzats en aquest enyor de 25 anys enrere ple d’individus, de miratges i d’il·lusions. L’Administració i la gran majoria dels actors del disseny del nostre present continuen ancorats en una autocomplaença, que segons sembla els impedeix treballar des del veritable present en què els col·lectius, les realitats i les necessitats quotidianes, que són nostres i de tots, forgen les il·lusions comunes que donen sentit al disseny com a empar als seus professionals i als seus projectes com a ajut per a la societat.
Moltes coses han canviat i millorat en 25 anys i convé aprofitar-les perquè d’aquesta manera i tots, no solament els de sempre, podríem estar molt millor.
El disseny gràfic, la disciplina formada per moltes persones, sempre -citius altitus fortius-.